Grupo Municipal Socialista // Benicàssim
El Valle de los Caidos és un monument a la infàmia d’una guerra. Allí descansen els cossos d’un general colpista mort al llit de malaltia i de gent anònima morta en combat.
¿Sabien vostés que hi ha gent de Benicàssim dins de les caixes amuntegades i oblidades? No en coneixem ni el nom ni en quina de les dues faccions combatents van participar. Caldria que algú ens en resolgués el dubte, sobretot per si hi ha familiars que van donar per perduts els seus avantpassats i no els han trobat encara.
La guerra (in)civil espanyola va suposar un seguit d’atrocitats per part de dos parts que semblaven irreconciliables; més quan aquella que es va alçar amb la victòria va persistir durant un règim dictatorial de 40 anys en massacrar i silenciar els derrotats.
També en aquest sentit es veu afectada la ciutat de Benicàssim. En les nostres platges es van retre honors als generals victoriosos. Conegudes van ser les festes que durant els anys 40 es dispensaven el dia 18 de juliol (el glorioso alzamiento nacional, diuen) al General Aranda, l’encarregat de la guerra i de la repressió en judicis sumaríssims de milers de castellonencs, com bé consta en el que van ser els arxius militars de Capitania de la capital de la província.
Els sumaríssims consistien en judicis militars sense garanties mínimes. Un exemple il·lustratiu: “Lugar donde cometió el delito: no consta. Condemna: treinta años de trabajos forzados por delitos de ayuda a la rebelión, comunismo y masonería”. D’altres: “ 1 de abril. Muerte por desangramiento en la prisión de Castellón”. I així centenars i milers de persones.
Mentre alguns morien en la presó de castelló, o en la tàpia dels centenars de cementiris de la nostra província, Benicàssim era el centre de les festes dels que ordenaven les execucions. Ells, convertits en els senyors de determinades zones de la nostra geografia, acotaven platges, marcaven les diferències de classe prohibint l’accés a la platja i se servien de la mà d’obra barata dels habitants del poble (criats, en deien). També hi havia qui va rebre escarni públic: oli de ricí o rapat de pèl i passejada pública pels carrers.
D’altra banda, espoliaven allò que els apetia. Mostra ben clara n’és el baix relleu romà aparegut en una de les vil·les més emblemàtiques del període. Això, que hui seria un delicte greu, era el que es permetien els “senyorets” de l’Espanya victoriosa imposada a la gent del poble pla.
Des de la dreta local (PP i C’S) se’ns acusa de voler reobrir ferides i defugir la reconciliació. No res més lluny d’això. Alimentar l’odi demanaria venjança. Ningú demana que a Franco el llencen en una cuneta anònima com van fer amb molts dels perdedors de la guerra.
Pel contrari, des del PSPV-PSOE local estem per la reparació de la memòria. Els nostres ciutadans majors coneixen com van anar les coses, alguns encara lamenten anècdotes amargament, com aquell partit de futbol que va acabar amb un ball de bastons i un grapat de joves tancats a la presó de males maneres, sense comptar amb la intercessió de qui podria haver-los ajudat, un càrrec important del franquisme que encara té un carrer dedicat en Benicàssim.
La memòria històrica vol dir no remoure les ferides més doloroses. Mentre els noms dels botxins, dels delators i dels contraris a la democràcia estiga en llocs d’honor les ferides continuaran sagnant i no s’hauran tancat convenientment.
En el plenari de maig de 2018 es va aprovar la retirada d’un d’aquests noms. Continuem esperant que l’equip de govern actue. Glorificar els qui ens van usurpar les llibertats no és, precisament, un acte de concòrdia. Ho hauria de saber el senyor Casado i el seu alter ego, Albert Rivera.
